Quan parlem de ball, sovint pensem en passos, ritmes, figures o tècniques. Però el ball és molt més que això. És una forma d’expressió, una manera d’escoltar, de sentir i de comunicar-se. I, en el cas de la fusió, aquesta definició s’expandeix encara més.

Ballar no és només moure el cos segons una música. És posar atenció plena en l’instant, connectar amb el que passa dins i fora de nosaltres, deixar-se afectar per una melodia, per una mirada o pel pes de l’altre. El ball és, per molts, una manera de tornar al cos, de baixar del cap i sentir el present a través del moviment.

Entendre el ball, doncs, no és només memoritzar patrons o saber “fer-ho bé”. És aprendre a escoltar —la música, la parella, l’espai i a un mateix. És obrir-se a una comunicació no verbal, on una tensió al braç, una inclinació del tronc o una pausa poden voler dir molt més que mil paraules.

En el context de la fusió, aquesta comprensió del ball es fa encara més profunda. No hi ha una música establerta ni unes figures fixes. Cada ball es construeix a mida, segons el que proposa la música i el que emergeix entre les dues persones que ballen. Això convida a una escolta activa, a una gran capacitat d’adaptació i a un respecte absolut cap a l’altre.

Hi ha qui entén el ball com un diàleg, com una conversa de cossos. Altres el viuen com una meditació en moviment. Alguns el senten com un joc, una exploració, una manera d’expressar emocions que no sabrien dir amb paraules. Sigui com sigui, ballar és una experiència única i íntima.

I no cal ser expert per ballar. No cal saber passos complexos ni tenir una tècnica impecable. El ball comença amb l’escolta, amb la presència, amb la voluntat de compartir un moment amb una altra persona.

Ballar, en definitiva, és una forma d’estimar: estimar la música, estimar el cos, estimar el moment i estimar la connexió amb l’altre.

Ramon Viván